Antoni Deu Font va viure envoltat d’ una certa aura de misteri i candidesa. En vida, amb prou feines es coneixia res del seu món. Per a gairebé tothom, era l’assenyat i educat Sr. Deu que et saludava afablement al carrer i, quan exercia, és clar, el primmirat senyor notari que tenia la dèria dels quadres i les antiguitats.
Abans d’ésser notari al Vendrell, Antoni Deu exercí al Pont de Suert i a Piera, si bé en cap lloc arribà a gaudir d’una casa de propietat, a part del piset de la part alta de Barcelona que comprà com a abrigall de les seves estades freqüents a la ciutat.
En el primer destí, la seva llar fou l’hotel, després la mateixa notaria i en els seus darrers anys –ens va deixar el 30 d’abril de 2001– el Museu Deu, el seu museu, el museu que cada dia es despertava –i es desperta– mirant esperançat la plaça Nova del Vendrell i picant en va l’ullet a Pau Casals, situat d’esquena al Museu i incansable en la seva música. El Museu, amb el qual de ben segur que havia somiat mil i una vegades, ho era tot per a ell. Tot... o gairebé tot, ja que sempre es reservava un bocí de vida, d’intimat, allunyat de les mirades tafaneres.
El notari Deu provenia d’una família camperola de l’Hospitalet de Llobregat. Orfe de pare als cinc anys, va ésser pujat per una mare emprenedora i tenaç que obrí una lleteria i forjà en els seus dos fills –un noi i una noia– un excepcional esperit de treball i un alt grau de responsabilitat. Antoni, a més, era l’home de la casa, i com a tal havia d’estudiar i obrir-se camí, aixoplugant quan calgués tota la família. Així ho va fer aleshores i al llarg de tota la seva vida. Tot i la guerra entremig, sense haver complert els 30 anys, l’estudiós Antoni va guanyar plaça de notari al Pont de Suert. A la capital de l'Alta Ribagorça, lloc de concurrència de les valls de Boí, Castanesa i Viu, fou on Antoni Deu va començar a estimar el passat, el passat de les pedres de la plaça Major de l'església vella o del palau abacial del poble, però també el passat de les coses, els mobles i els objectes.
Vivint ja a Piera, on la comarca de l’Anoia limita amb l’Alt Penedès, comença a comprar quadres. El color i la llum de la pintura moderna l’atreuen perquè l’encega el paisatge del entorn. No busca mai taules o teles antigues; per al notari Deu la pintura és quotidianitat, vida, sentiment d’ immediatesa; és paisatge, però també retrat i natura morta; és un instant del present, en definitiva. Estem a finals del anys cinquanta, els anys en què les compres d’obres de Mallol Suazo, Campmany, Amat, Canals i tants altres fan que Antoni Deu comenci a dur una vida de discreta, però no disfressada, amb una austeritat que continuarà en traslladar-se al Vendrell.
A la capital del Baix Penedès, en la qual va viure l’esclat turístic dels anys seixanta i setanta, el que era una afició de dissabte es converteix en una mena d’obsessió de posseir i de comptabilitzar antiguitats, però també en una veritable manera de viure el dia a dia i de viure per l’art; una manera ordenada i sistemàtica, mai compulsiva ni temerària. Per la seva banda, cada dia que passa la casa notarial del Vendrell es metamorfosa cada cop més en “museu”. Allà, les talles medievals, renaixentistes i barroques comencen a dialogar apassionadament amb el reliquiaris i amb els plats petitoris; les rajoles de ceràmica i els vidres de Nancy ho fan amb les catifes orientals, i els ivoris amb els dibuixos, les bacines i els morters..., alhora que les obres d’Aragay, Calsina, Joan Serra, Mir, Casas, Lloveras, Manuel Humbert, Grau Sala, Roca Sastre, Manolo, Subirats, Rebull i tants i tants altres esbotzen les parets.
És quelcom més que una col·lecció d’un bon afeccionat. Així com en altres circumstàncies, moments i singularitats, el plaer de col·leccionar de Francesc Cambó i de Frederic Marés es varen convertir en afany públic, a mitjan anys vuitanta, la generositat i l’estimació del notari Antoni Deu Font vers la vila del Vendrell fan possible que la seva vida i les seves peces –es fa difícil destriar una cosa de l’altra– passin a mans de la gent de la vila i de tots aquells que la visiten. L’any 1987, l’Ajuntament accepta l’oferiment del llegat de gairebé 3000 obres, que constitueix una de les col·leccions –privada aleshores i pública ara– més importants de Catalunya. Vuit anys després, el dia 29 d'abril de 1995, el Museu Deu queda inaugurat en la que havia estat casa pairal de la família Palau Rabassó.
Joan Sureda i Pons
President d’Honor de la Fundació pública municipal Deu Font
Maig de 2004
A la capital del Baix Penedès, en la qual va viure l’esclat turístic dels anys seixanta i setanta, el que era una afició de dissabte es converteix en una mena d’obsessió de posseir i de comptabilitzar antiguitats, però també en una veritable manera de viure el dia a dia i de viure per l’art; una manera ordenada i sistemàtica, mai compulsiva ni temerària. Per la seva banda, cada dia que passa la casa notarial del Vendrell es metamorfosa cada cop més en “museu”. Allà, les talles medievals, renaixentistes i barroques comencen a dialogar apassionadament amb el reliquiaris i amb els plats petitoris; les rajoles de ceràmica i els vidres de Nancy ho fan amb les catifes orientals, i els ivoris amb els dibuixos, les bacines i els morters..., alhora que les obres d’Aragay, Calsina, Joan Serra, Mir, Casas, Lloveras, Manuel Humbert, Grau Sala, Roca Sastre, Manolo, Subirats, Rebull i tants i tants altres esbotzen les parets.
És quelcom més que una col·lecció d’un bon afeccionat. Així com en altres circumstàncies, moments i singularitats, el plaer de col·leccionar de Francesc Cambó i de Frederic Marés es varen convertir en afany públic, a mitjan anys vuitanta, la generositat i l’estimació del notari Antoni Deu Font vers la vila del Vendrell fan possible que la seva vida i les seves peces –es fa difícil destriar una cosa de l’altra– passin a mans de la gent de la vila i de tots aquells que la visiten. L’any 1987, l’Ajuntament accepta l’oferiment del llegat de gairebé 3000 obres, que constitueix una de les col·leccions –privada aleshores i pública ara– més importants de Catalunya. Vuit anys després, el dia 29 d'abril de 1995, el Museu Deu queda inaugurat en la que havia estat casa pairal de la família Palau Rabassó.
Joan Sureda i Pons
President d’Honor de la Fundació pública municipal Deu Font
Maig de 2004