AL BAR. IGNASI MUNDÓ
Va entrar al Museu Deu un 16 de maig de 1998. Li va dir al conserge que venia a veure una obra seva que estava exposada. Tot seguit m’ho van comentar i em va faltar temps per pujar al primer pis del museu. El vaig trobar plantat mirant l’obra “L’esvoranc”, un quadre gran, de
L’Ignasi Mundó anava vestit de blanc, de lli blanc i amb barret també de color blanc. Tenia 80 anys i vam estar parlant del quadre, de pintura, de la perspectiva… i les seves paraules van ser com una ràfega de vitalitat, de frescor, de nous conceptes… mentre jo pensava la sort que tenia de poder conversar amb un dels grans pintors catalans del segle XX.
Li vaig comentar que era l’únic quadre seu que teníem exposat, que a la reserva hi havia cinc més, i que un dels quals, titulat “Al bar”, em transmetia tot un món de sensacions.
Precisament aquest quadre, “Al bar” va ser el protagonista de la reobertura del Museu Deu després de la pandèmia. Vam haver de tancar el museu 89 dies! I el primer acte que vam fer fou demostrar que el “Museu Deu és de tots”, mostran aquesta peça al bell mig de la Plaça Nova , per tal “d’entre tots” parlar d’art, parlar de sentiments, de sensacions, en definitiva, del primer que se’ns passés pel cap!
Feia 8 anys que en Mundó havia pintat el quadre (1990), però aquell dia de “reobertura” ens vam poder traslladar uns cent anys enrere, a l’interior d’un bar on destaca la mirada perduda i absent de la protagonista del quadre. Davant seu, un cambrer, amb qui no té la més mínima comunicació (fins i tot l’home té els ulls tancats).
Encara que la nostra mirada es fixi en els protagonistes, no podem deixar d’observar l’ampolla que hi ha al marge inferior dret. És absenta, la veritable protagonista, una beguda que es va posar molt de moda a finals del s. XIX, principalment entre els artistes impressionistes francesos. L’obra d’en Mundó ens recorda el quadre de Degas i de tants altres pintors que van representar els efectes que deien que provocava la ingesta d’aquest popular licor d’herbes.
Edgar Degas. L'Absinthe. Oli/tela, 1876
Els artistes del moment van batejar l'absenta amb el nom de "Fada Verda" o "Diable Verd", ja que els proporcionava la inspiració necessària per crear les obres artístiques. Noms prou reconeguts com Van Gogh, Picasso, Degas, Pessoa, Hemingway o Manet n'eren consumidors i fins i tot Oscar Wilde li va dedicar unes paraules:
«Después del primer vaso,
uno ve las cosas como le gustaría que fuesen.
Después del segundo, uno ve las cosas que no existen.
Finalmente, uno acaba viendo las cosas tal y como son,
y eso es lo más horrible que puede ocurrir»
uno ve las cosas como le gustaría que fuesen.
Después del segundo, uno ve las cosas que no existen.
Finalmente, uno acaba viendo las cosas tal y como son,
y eso es lo más horrible que puede ocurrir»
Diuen que en Vincent Van Gogh anava molt begut d’absenta quan es va tallar la orella. El cert és que la producció d’absenta es va prohibir l’any 1915 a França, Suïssa i als Estats Units perquè la seva alta graduació alcohólica (entre uns 68% i 80%) afectava el sistema nerviós.
Potser sí que l’absenta produïa efectes “inspiradors” als artistes del moment, però la majoria de persones que van contemplar l’obra d’Ignasi Mundó a la Plaça Nova , van comentar que les seves sensacions eren de tristor, nostàlgia, pena, absència… i dic la majoria, perquè les opinions són diverses, com diversos són els pensaments, les emocions i la visió de l’art.