Sala de Catifes

El muntatge expositiu de les catifes del Museu Deu permet contemplar aquesta col·lecció d’una manera del tot original, ja que les catifes se situen sota el terra de vidre que les conserva. Així, el visitant les contempla mentre hi passeja per sobre.

El fons d’art del Museu Deu inclou 67 catifes, encara que només s’exposen les més destacades (42), de diferents mides, materials i temes iconogràfics.

La col·lecció de catifes del Museu Deu, la majoria de les quals són del segle XIX, està formada per catifes d’ornamentació i catifes d’oració, caracteritzades, aquestes últimes, per representar el nínxol (conegut a l’Orient amb el nom de mihrab) de les mesquites. Tradicionalment, aquest tipus de catifes són usades pels musulmans per resar. El fidel situa la catifa amb elmihrab dirigit a la Meca; i tot seguit es flexiona situant les mans als extrems de la catifa i el cap enmig del mihrab.

S’exposen catifes realitzades a Qom que és una important ciutat persa considerada un centre de pelegrinatge islàmic, ja que hi ha el sepulcre de Fàtima, germana del vuitè imam Ali Riza. També es mostren catifes de la província persa de Hamadan, on hi havia antigament una ciutat molt important, que era una de les majors productores de catifes. Altres catifes són de l’antiga regió del Turkmenistan, que actualment comprèn diferents repúbliques d’Àsia central. Les tribus turcmanes que poblaven l’est del Caspi i el sud del mar d’Aral eren les que realitzaven les catifes. Algunes són de la capital de la província de Khorasan, Mashad, la ciutat més sagrada de Pèrsia, on es troba enterrat el vuitè imam i on els tallers verticals tenen una gran tradició en la fabricació de catifes grans.

Les catifes del Museu Deu són de llana i de seda, brodades amb fils de plata i d'or. La majoria presenten un camp central envoltat per una franja principal que, alhora, es troba delimitada en ambdós costats per franges secundàries més estretes. En el camp del disseny el més freqüent és el medalló central, mentre que els motius i les decoracions són diversos: escenes de cacera, cartutxos que contenen cites religioses, llums penjants, arbres plens d’animals, motius florals, etc.

Entre talles i relleus de fusta, s’exposen a la Sala de les Catifes un conjunt de 31 peces, dels segles XII al XVIII. El fons d’art del Museu Deu comprèn, però, una totalitat de 220 talles, la majoria de les quals permeten fer un extens recorregut per la iconografia cristiana, amb la representació de sants, santes i màrtirs. L’itinerari per la sala s’inicia amb l’exposició de tres portes de fusta sense policromar que formaven part d’un moble de sagristia. El treball de la fusta ens permet conèixer el missatge de les Sagrades Escriptures, ja que representa tres moments de la vida i la passió de Jesucrist: la flagel·lació, l’oració a l’hort i la coronació d’espines. La minuciositat de l’artista mostra fins i tot un Judes que amb la mà aguanta una bossa amb les monedes, mentre fa de guia als soldats que capturaran Jesús. Un petit relleu de final del segle XV té com a motiu l’Anunciació, i és obra de l’artista Tilmann Riemenschneider (1460-1531). Està situat al costat d’un Crist crucificat de factura castellana i d’un altre relleu que representa l’enterrament de santa Magdalena, probablement alemany. Una imponent talla policromada de sant Pau ens presenta tres petites talles de sant Bonaventura, de la Verge en majestat i de l’arcàngel sant Miquel. Al fons de la sala podem contemplar dues grans talles de sant Pere i sant Pau, que porten a les mans els atributs de la clau i l’espasa, respectivament. Enmig de dos relleus de la reina Isabel I i de santa Tecla se situa la peça més emblemàtica del Museu Deu, un relleu atribuït al gran mestre de l’escola castellana Alonso Berruguete (MD816). Si aquesta és l’obra més “problemàtica” del Museu, la més antiga és un Crist romànic que s’exposa enmig de dos més de factura més moderna. El Crist presenta la tipologia típica del romànic, amb tres claus i expressió hieràtica. Està vestit únicament amb el perizoni o drap de puresa. Aquesta peça apareix comentada al volum XVI de l’enciclopèdia Catalunya Romànica. La banda esquerra de la sala és tot un recorregut per les representacions iconogràfiques: talles de fusta policromades i daurades ens introdueixen a la vida de sants, santes i màrtirs. Sant Tribald sosté a les mans el bàcul de bisbe i un petit campanar; sant Jeroni vesteix capa pluvial i barret de bisbe; sant Elm, patró dels mariners, aguanta amb les mans un petit vaixell i una espelma que guia els mariners cap a terra ferma; la Mare de Déu de la Mercè, amb la gran capa, acull tots els fidels; sant Bartomeu lluita amb el dimoni; sant Joan Baptista assenyala el be que porta damunt el llibre; sant Marc apareix amb el seu símbol, el lleó alat; la talla de santa Caterina ens relata la història d’aquesta verge i màrtir, nascuda a Alexandria, que va morir decapitada per ordre de l’emperador Maxenci l’any 307. L’exposició de la col·lecció de talles religioses finalitza amb la mostra de cinc relleus de fusta policromada que representen els quatre evangelistes o tetramorfs: forma de representació no com a homes sinó amb altres formes. Sant Mateu apareix amb un nen o àngel, sant Marc amb un lleó, sant Lluc amb el bou i sant Joan amb l’àguila.

La col·lecció de bacines del Museu Deu està formada per un conjunt de 124 peces, encara que en aquest espai només es mostren 31 bacines de llautó, aproximadament dels segles XVI i XVII, de procedència alemanya.
Antigament les bacines eren usades per recollir l’almoina donada pels fidels en les celebracions religioses. Normalment aquests objectes litúrgics servien com a plats de captiri, encara que també s’usaven com a plats baptismals, com a plats d’extremunció i com a peces civils de decoració d’escuts heràldics.
Les bacines també són conegudes com a dinanderies, ja que tenen el seu origen a la Vall del Mosa, principalment a la ciutat belga de Dinant-sur-Meuse, on van començar a realitzar-se a final del segle X. Segles més tard van passar a fabricar-se a Alemanya. A partir del segle XV, a causa de la decadència dels tallers de Dinant, molts artesans van emigrar i van difondre el seu treball per Europa. La tipologia de les bacines es va mantenir sense canvis al llarg dels segles: plats circulars de mida gran i poca profunditat, amb una vora motllurada i de forma còncava.
Quant a la decoració, cal comentar que contenen sanefes vegetals, gallons i inscripcions, i sovint s’hi observen fórmules de benedicció que envolten el medalló central. La imatge del medalló és habitualment una àmplia representació iconogràfica (sant Jordi, sant Cristòfol, la Immaculada, Adam i Eva, l’anyell místic, els raïms de la terra promesa, Samsó lluitant amb el lleó, etc.) Al Museu Deu també hi ha bacines, el tema del medalló central de les quals no és de tipus sacre, sinó que contenen sirenes, cérvols, motius florals i una imatge de Ciceró, entre d’altres.

Dues vitrines a l’interior de la Sala de les Catifes exposen algunes de les peces que formen part de la col·lecció d’orfebreria religiosa del Museu Deu. És interessant contemplar el treball del cisellat i del repussat de la plata, la decoració dels elements, les incisions a les superfícies o les plaques d’esmalts que decoren les peces.
Seria interminable descriure les 148 obres que componen la col·lecció formada per creus processionals, reliquiaris de peu, navetes, safates, faristols, calzes, canadelles, piquetes d'aigua beneïda, copes, copons, encensers, hostiers, sagraris, crismeres, veracreus, gerres, llums votius i portapaus, entre altres peces de plata dels segles XVI, XVII i XVIII. Aquests objectes van néixer per tal d’acostar l’home a la divinitat, per tal de crear un vincle íntim entre el missatge del cristianisme i el fidel que, sovint, queda absort contemplant la bellesa i l’esplendor de les seves manifestacions artístiques.
Les vitrines de la sala mostren dues creus processionals, sis navetes, dos calzes, una copa, una crismera, un píxide, dues culleres i un hostier, és a dir, un conjunt de setze peces de plata, avui desvinculades del seu sentit litúrgic, que es mostren com autèntiques obres d’art.